El perquè d’escriure

 

Abans d’endinsar-vos en saber qui sóc, m’agradaria explicar-vos de què va això. En aquest blog he vingut a despullar-me sense pressa. Relato vivències personals: aquí no heu vingut a llegir, sinó a llegir-me.

En aquestes vivències, hi ha dolor, ràbia i sang passats. Si us pregunteu per què les explico, la raó és simple: no serveix de res guardar les coses en un calaix, millor recuperar-les i tractar-les amb cura. Als meus futurs lectors, aclarir-vos una cosa: aquest blog no és de victimisme, sinó de resiliència. I per manifestar fortalesa, has d’haver trencat murs. Aquí jo parlo d’aquests murs.

I sí, em despullo. Això va de mirar-se les cicatrius, però, deixar-les per escrit és complicat: comporta agafar molt d’aire, reviure, escriure, fer pauses i continuar teclejant. Són texts que no es poden deixar de qualsevol manera, perquè s’ha d’entendre la seva importància. I l’autoexigència, entre altres qualitats, em defineix.

Que no us estranyi si descanso entre cada entrada, gràcies a aquests sospirs, puc escriure amb sinceritat i intensitat. Relato sense pressionar-me perquè, per davant de tot, va l’estima cap a mi mateixa i els meus. Quan em sento prou valenta i tranquil·la, torno a començar.

Aquí llegireu sobre agressions sexuals infantils i masclisme, així com les seves patologies psicològiques consegüents. Per això, haig d’intentar ser el més fidel possible a la realitat del viscut. El llenguatge que trobareu, possiblement, en més d’una ocasió, no serà del vostre grat perquè serà explícit i detallat. Si no voleu o podeu llegir sobre aquests temes, quan desitgeu, podeu tancar la pàgina i fer una altra cosa: aquí ningú jutja.

Segurament, algunes lectores -sí, aquí, uso el femení a consciència- us veureu identificades en alguna entrada i pensareu “a mi també m’ha passat”. I és que el blog també és un espai perquè hi trobeu refugi, on podeu veure que no esteu soles i que no heu (hem) sigut les úniques. Crear un sentiment de comunitat i empatia.

Si us atreviu a llegir-me, és important que entengueu que les meves paraules són crits. Crits per trencar el silenci, els quals estan plens d’amor i llibertat. Espero que els arribeu a escoltar, llegint-me.

 

Amb tota l’estima del món,

Cristina