L’autoconeixement o l’art de fluir

D’ençà fa dies (de fet, mesos), pensava que ja era hora de tornar a escriure. I si no ho he fet fins ara, ha sigut perquè he estat ocupada amb diferents coses. No era moment per asseure’m i expressar les meves emocions davant la pantalla. I ara sí, ara sí que em sento preparada, deixo que les paraules flueixin sense que res intervingui. I és que jo només ser anar pel món amb l’ànima nua, sense cap façana ni armadura.

És curiós com la vida pot canviar en qüestió de mesos o, quan menys t’ho esperes, en un dia. I així, gràcies a persones que he deixat en el meu passat, vaig començar la meva metamorfosis (se’m va oblidar quant m’agrada Kafka!), la qual espero que no s’acabi mai. Perquè l’autoconeixement, el saber qui i com ets, és un viatge que s’inicia, però no té un destí final.

He tornat a veure’m sola, sense companyia, però per retrobar-me a mi mateixa. Havia estat massa okupada pels altres i em vaig descuidar de mi. I en aquest ambient de soledat, de mirar-te al mirall i plorar-te (i també de riure’t), vaig poder reconnectar amb (i en) mi. Fer memòria de quant m’estimo i de com adoro els meus fantasmes. Perquè sí, amb el temps aprens que els fantasmes deixen de ser monstres, si permets que es manifestin i intentes entendre’ls -llavors és quan els estimes. I, sobretot, de com em veig jo a mi mateixa, sense estar condicionada per mirades externes.

I, cada vegada, estic més segura que tota experiència porta un aprenentatge -després que hagi deixat de ser ferida. Aquesta vegada, trobar-me sola, m’ha fet redescobrir-me i retrobar-me en allò que sóc. I he après que no puc okupar-me dels altres i que aquests no poden esperar que m’okupi d’ells. Jo no tinc l’obligatorietat, per ser dona (o, encara més simple, per ser persona), de ser la mare d’algú altre. Si sóc mare d’algú, en seré de mi mateixa. Jo m’he parit les meves vivències i la manera en com visc el (meu) món. Aquests dies m’assabento del privilegi que és poder mirar els altres, sabent que jo hi vaig primer. I només així els puc gaudir en la seva totalitat perquè els estimo sense deixar-me d’estimar -i sí, això és la sinceritat: no abandonar-te en presència de tercers.

Fluir és parir les vivències i fer-les teves. Poder mirar-les, enfrontar-t’hi i decidir com actues davant d’aquestes. Sense amagar allò que sents. Això, mai. Que si sento nostàlgia, doncs deixo que surti: alguns cops plorant, altres mimant-me, i altres donant un cop de puny sobre la taula. El dolor només se supera quan l’exposes i el manifestes, no amagant-lo ni negant-lo. Perquè quan l’amaguem, emmalaltim i deixem de viure. El dolor, la tristesa, i la incertesa són imprescindibles per viure i és gràcies a ells que estem més a prop de gaudir i, conseqüentment, observar la vida des d’un altre prisma. I, el mateix amb l’alegria.

Deixar anar per avançar. Deixar que cada persona agafi aquell camí que li pertoca, sense jutjar ni rumiar sobre les seves decisions. Per què qui som per criticar la manera de viure dels altres? El més important és okupar-nos de la nostra vida, la nostra ànima, i els nostres cossos. I okupar-te (de tu) comporta molt temps i cura, i sí, indispensablement, també sofriment. Requereix connectar amb aquelles parts de tu que no t’agraden tant i donar-les-hi un nom, amb aquelles decisions que vas prendre (quin gran encert, equivocar-te!), i posar límits per molt que t’estimis a una persona -allò de què “l’amor tot ho pot” ha constituït una punyalada constant i greu en la nostra percepció de la realitat.

La veritat és, però, que aprens a estimar millor quan et gaudeixes i t’agrades absolutament. Agradar-nos a nosaltres mateixos no és sinònim de supèrbia, sinó de l’amor més incondicional. I llavors, descobreixes que sota la ràbia s’amaga la (infravalorada) tristesa. El despertar propi et permet posar calma en la ira, carinyo en la ràbia i somriure davant els contratemps. Perquè has entès que l’única persona que sempre t’acompanyarà ets tu. Tu i el teu cos, i et pertanyen. Són teus; ets tu. Així que cuidem-l/nos. T’okupes.

De cop i volta, sona Je Veux de Zaz. I em recorda que jo no vull una vida d’excessos, sinó una vida d’experiències. Una de vida plena de luxes és aquella en la que hi ha goig pels plaers diaris. No pas en la que hi ha massa de tot. L’art de fluir o l’autoconeixement és saber què vol el teu interior, sent-te sincerx cada dia. Deixant que el moment, simplement, sigui: sense etiquetar-lo. El futur ja vindrà, i la veritat és que m’okupo en l’ara.

Ara estimo més el meu petit món i les poques relacions personals que tinc. No anhelo més. Simplement aspiro a millorar el meu dia a dia, per ser més feliç del qual ja ho sóc ara. Res d’això és conformar-se de mala gana, ans el contrari, si no estimar allò que ets (i tens) i cultivar els teus somnis per fer que, cada cop, siguin menys “somnis”.

Sóc qui sóc gràcies a la persona que habito en el meu cos. No per cap altre. Perquè sí, som socials i ens relacionem, però som nosaltres, individualment, qui vivim la relació que establim amb els altres. És la perspectiva pròpia la qual marca la nostra manera de caminar pels carrers que ens evolten. I, paradoxes, que ara penso que sóc la suma de moltes persones i vivències i que, tot això, m’ha portat al que sóc ara.

“Som” només una vegada, en aquesta vida que se’ns ha sigut regalada. I si hem de ser, val més ser-hi del tot: alguns volen (i saben) fer la guerra, i jo només he vingut aquí per fer l’amor amb la vida i el món. I sí, com sempre, amb l’ànima nua, doncs ja m’he cansat d’amagar, camuflar o maquillar les meves cicatrius. Els cors bonics tenen cicatrius -que no ferides- i caminen entre nosaltres sense cap cadena: perquè saben que no pertanyen a ningú ni que ningú els hi pertany, només volen ser amb els altres. L’autoconeixement i el fluir és acceptar i construir(-te) amb un vamóh constant.

I caminaré i seré fins que els peus em diguin prou. Fluir entre passos i camins.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s