Llepar-se les ferides

Les cicatrius i la caixa de Pandora s’han obert de nou. Fan mal i couen. No em vull empoderada, em vull i m’estimo, fins i tot, trencada. Ja tindré dies en els quals la força tornaran. No vull ànims, que jo sé com cuidar les meves ferides quan tornen a aparèixer.

Supera-ho i tira endavant”, s’atreveixen a recomanar-te molts, com si es tractés de recuperar-te d’un costipat. No ho superes, hi convius. I hi ha dies en què les ferides s’obren i fa mal, i de nou, et trobes en el pou. Necessito plorar-me, llepar-me les ferides i veure què els hi passa, per què em fan mal.

Altres em titllen de boja perquè la meva ment ho recordi, com si jo ho fes de manera voluntària. Va molt més enllà, no sóc un robot, sóc una persona amb emocions i un passat. Hi ha dies que el passat pesa menys i altres quasi ni existeix en la meva ment.

Avui no em vull forta. Avui, no. Avui em fa mal el món on habito perquè actua d’una manera que fa que m’avergonyeixi de les cicatrius que tinc: si parlo d’elles, em titllaran de “mira-la, està malalta i com una puta cabra” o de “no és per tant, que ja ha passat.”.

Em trobo en un món que més que recolzar-me, li faig pudor. Per aquest motiu haig de trobar la manera en com jo habitar en ell. Després de tants anys mirant les meves ferides, sé com estimar-les i he aconseguit, almenys, habitar en el meu cos. Aquestes cicatrius no s’esborren.

Avui em rellepo les ferides –sent sincera, des de fa uns dies– i deixo que els records s’apoderin de mi perquè si els hi evito, em fan més mal. Únicament així, després, seré capaç de sortir del pou i cicatritzar, i autoestimant-me encara més.

Ja sé que sempre, absolutament sempre, tindré un estigma a sobre per allò meu i haig de procurar no fer-me’l propi. Les opinions dels altres sobre el meu passat pesen algunes vegades, encara que jo anheli amb totes les meves forces el contrari. I avui, una mica més trencada, amb les ferides més obertes i traient pus per elles, vull queixar-me.

Vull queixar-me perquè no sempre puc parlar de les meves cicatrius amb normalitat –avui, ferides– i si algun cop ho faig, em trobo amb opinions que jo no he demanat. Reconstruir-te d’aquest dolor requereix que, quan ho necessites, poder-ne parlar i tenir algú a qui abraçar. I amb tanta gent pro-Plácido, costa fer-ho.

Únicament pots conversar-ne, i s’escau amb detall, amb persones que tenen quasi les mateixes cicatrius que tu. En aquests moments et llepes (millor) les ferides, les verbalitzes, les acaricies perquè et deixes anar. I trobar gent amb qui explicar-te, costa.

L’altre dia vaig fer un cafè amb una d’aquestes persones. Vaig poder sentir el seu dolor quasi com a meu i crec que aquesta persona, el meu com si fos el seu. Vam perdre la noció del temps i de què ja ens havíem acabat el cafè, i entre cigarrets ens llepàvem les ferides. Ens miràvem i ens dèiem: “No estàs boja.”

Alliberament. Poder parlar-nos i escoltar-nos, i plorar. Després, vam parlar de moltes coses, perquè ja us ho he dit, així ens llepem les ferides, les cicatritzem de nou, i ens recordem que som moltes més coses que el pou en el qual vam estar, i que la nostra vida no pot girar entorn seu.

I si tinc clara una cosa, és que vam aprendre a rescatar-nos soles, per moltes persones que hi hagués en els nostres voltants. Però que ens podem llepar les ferides acompanyades, quan sigui que ens calgui, que potser així se’ns fa més lleuger cicatritzar-les de nou. Poder explicar com ens hem reconstruït i emocionar-nos.

Avui, gràcies a aquesta persona no em fa tanta vergonya dir que em llepo les meves ferides quan s’obren i que em fa mal el món on habito.

Gràcies, bonica meva.

P.S.

No esperava acabar l’entrada així, perquè sempre parlo exclusivament des de la meva experiència i sense ser la veu d’altres persones –no sóc l’altaveu de ningú més que jo–. Em costa, i molt, mencionar algú en el blog més enllà de la meva família i el meu company.

Però he tingut la sort de poder abraçar aquesta persona i fer xerrades, cafès, cigarrets, i fins i tot, llàgrimes. Alguna (gran) coseta he après de tu i jo espero que tu de mi, i si no, almenys, que t’hagis sentit alliberada i que em sentis com algú proper. Gràcies de tot cor, amore.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s