I seràs etern

Dos anys enrere, encara estaves malalt. Ara, arrossegues cicatrius d’una batalla i m’ensenyes del que has après lliurant-la. Quan vulguis, parla’m dels vomitats i les estades a l’hospital, que per mi escoltar-te no és una tasca ni obligació, sinó amor en essència. I així, puc sentir-me més a prop de tu, de la teva batalla i de tot allò que vas sentir –no usaré la moralitat ni jutjaré, que a mi em fa feliç veure’t viure–.

M’ensenyes, sense ser-ne massa conscient, a fer les coses menys complicades i admirar-les per la seva simplicitat. A poc a poc, vas retornant a l’autenticat de tu i t’enlaires ben alt: et marques noves metes perquè tens ganes de menjar-te el món. Perquè tens el món als teus peus, t’ho asseguro. I jo, cada dia, una mica més fascinada per tu i les teves ganes de viure.

Tenies molta vida per oferir-li a la vida i per això valen tant els teus somriures, acudits, balls, somnis, i reflexions. Un mai en té prou de tu –bé, quan xarres massa i et perds entre allò que dius, sí, una mica, sí–. No ho veus i, tanmateix, en el teu dia a dia, vius amb força i et deixes anar: sabent els teus límits, però sense deixar d’explorar.

El que per tu és rutinari, per mi és nou. Per això m’alegro el doble de les teves bones notícies perquè amb tu valoro per triplicat la vida i la puc besar amb els teus llavis una mica. Deixa’m cuidar-te i ensenya’m tant com puguis. Ara sí que comences a sentir això de què t’acompanyin de la mà incondicionalment (amb la incògnita del demà fent companyia). Ara, sí.

Batallar a la teva vora.

Fer-te costat. Fer-te costat en tot.

I sí, t’acompanyaré on calgui perquè t’estimo. No m’importa esperar-me a la saleta. Però estigues segur que em veuràs només sortir de la consulta: hi sóc en aquestes cicatrius que encara persisteixen. Ja millorarem això de la coordinació i la puntualitat, dóna’ns temps.

Avui sona Jorge Drexler. Sona això tan nostre i em recorda que la teva lluna de Rasquí et fa companyia, que a ella li agrada veure’t viure i que està amb tu. Perquè com diu Drexler, “nada se pierde, todo se transforma”. No has perdut res, t’has transformat: has passat de ser crisàlide a papallona. Vola ben alt, amor meu. T’ho mereixes.

I seràs etern per tot allò que ens has ensenyat perquè sempre viurà en nosaltres.

Deixa’m acabar recordant-te que:

“Te quiero, te querré, te quise siempre desde antes de saber que te quería. Te dejo este mensaje simplemente para repetirte algo que yo sé que vos sabías.”

Gràcies per deixar-me conèixer la teva pell, mo ghràidh.  

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s