Quan et vaig dir “PROU”, A

(Autoria de la imatge: Ame Soler. @tres.voltes.rebel)

No crec que ell fos conscient del que em deia, ni el que feia. O sí. Jo no ho era. El xantatge emocional era el filtre pel qual passava la “normalitat”.

Ara veig les coses amb una altra perspectiva i puc desnormalitzar fets. Ara, sí: quasi dos anys després d’haver sortit d’aquella relació.

Durant aquells tres anys que va durar aquella relació, no em va quedar més remei que acceptar certes coses. Perquè ja era això, pensava que m’estimava i que ho feia pel meu propi bé. I tot comença amb coses petites, però que et condicionen la teva llibertat.

“No et posis aquest jersei, que té molt d’escot”, em deies. Ho recordo tan bé com si fos avui. I jo pensava: “Té raó, té massa escot, si m’ajupo, se’m veu tot”. I recordo, que, a vegades, quan miràvem roba, em deies “Veus? Aquests de coll alt, així no se’t veu pas res”. I tu més tranquil, i jo una mica menys lliure: perquè la manera en com vestia havia de passar per la teva aprovació.

I no, no sabia dir-te que “no” perquè ara encara, a vegades, penso que allò que sentia per tu era amor. M’ha costat teràpia, dies, i pensaments, veure que allò, no era amor, sinó control. I pobra de mi si et portava la contrària, ja em castigaries amb una mirada i un silenci, d’aquells que poden paralitzar el cos de l’altre.

“No et maquillis” o “on vas tan maquillada?” em deies. Al principi molt subtilment, mentre et justificaves “és que ets tan guapa que no et cal”. I a mesura que anava passant el temps, aquestes prohibicions i qüestions sobre el que jo feia amb el meu propi cos anaven agafant més força.

Va arribar un dia, que em vas demanar “Si us plau, no facis top-less a la platja, és que només de pensar-ho, em poso molt nerviós, m’entren suors i em fa mal l’estómac”. I així (no sé si t’assabentaves), empraves a la perfecció un xantatge emocional, el qual a mi em feia cedir davant les teves prohibicions. I jo, que havia sigut tant amiga de la culpa, em feies recaure en ella, sumant-li un sentiment de vergonya, perquè pensava que el meu cos tenia alguna cosa dolenta. I que tu eres l’únic que podia estimar i contemplar aquesta cosa dolenta i, per això, únicament tu la podies veure.

Encara tinc molt present quan les “relacions sexuals”, es van anar convertint en violacions. I jo ho tenia completament normalitzat, ben mamat. Recordo pensar “és el que toca” i, a vegades, no tenia força ni per dir-te que no. Altres sí, amb temor, després que tu t’haguessis corregut, xiuxiuejava: “no ho volia”. I tu em miraves amb aquella mirada tan teva i amb un silenci que era sinònim de càstig. Ara sí, me les havia d’apanyar jo.

Jo, acabava amb el cony rebentat, asseguda a la tassa del vàter, mullant-me la vulva amb aigua ben freda, a vegades entre llàgrimes d’impotència i de sentir-me una merda. Podia estar-m’hi ben bé una hora. I quan pixava, tenia un dolor que em moria. Em sentia esquinçada. I tu em contemplaves allà dret, passant-me paper. Perquè em penetraves a contra voluntat meva, fent servir la força. Després jo vinga a córrer als metges, però tu mai hi eres.

(Ara mateix ploro. I em ve aquella culpa per no haver-te dit que “no”, però em pregunto si hauria servit de molt.)

Sabies que m’havien violat de petita i ho vas utilitzar en el teu favor. Violaves la meva intimitat de totes les maneres, en tots els moments. Un matí em vaig llevar i tu reies: jo vaig preguntar-te “de què rius?”, i tu em vas contestar “aquesta nit, m’he llevat i no podia dormir, i t’he tocat una estona els pits i tu has sospirat”. I jo glaçada, no sé ni què vaig fer. Exercies el teu control sobre mi.

I mentre jo superava tota la meva merda del meu passat, tu eres una pedra que em torturava. Perquè em tiraves en cara totes aquelles coses que feies per mi, que, en realitat les feies més per tu –perquè el meu estat ansiós i depressiu era l’excusa perfecta–. Moments en els quals jo necessitava una calma i pau en la seva forma més perfecta, i tu no paraves d’organitzar-me activitats amb l’excusa de “despejar-me”, quan les volies fer tu. Sí, tens un ego que no et cap en el cos.

Quan jo aconseguia tenir prou forces i dir-te que “no” –i tu sabies que amb prou feines em costava sortir de casa per l’agorafòbia–, tu m’ho tiraves tot en cara. I jo em sentia com una putíssima merda i em culpava per no haver dit “no” de petita i no haver-ho superat abans, i per haver-te dit “no”.

Vas ser còmplice quan la teva germana m’estava qüestionant i cridant-me, després que jo expliqués que m’havien violat amb 5 anys. I ho vaig fer, perquè així pensava, il·lusòriament, que el teu entorn em podria entendre millor. Però no, em vaig trobar qüestionada, culpabilitzada i comparada amb altres casos joquèsédequè. El pitjor que li podeu fer a una víctima. I quan jo vaig rebotar-me davant de tot allò que m’estava dient i cridant la teva germana, tu l’únic que vas fer, va ser exclamar un: “Calleu!”

(No entraré en més detalls, sobre aquest fet ja n’he parlat a l’entrada I ara, què? )

El silenci com a càstig, la incomunicació amb mi, et funcionava. Jo havia de rumiar què havia fet malament per tu, i calcular cada un dels meus actes perquè passessin per la teva aprovació. A vegades, no arribava ni això. No em donava temps a calcular. Tu em deies “blanc” i havia de veure “blanc” per molt negre que fos.

Però les teràpies funcionaven. Allà no hi eres, no podies exercir-te. I jo, cada cop més conscient/sentint que no era culpable que em violessin de nena i alliberant-me de vergonya, m’anava empoderant i guanyant autoestima. Això em va permetre, aquest cop sí, amb valor i força, dir-te que fins aquí. No m’ho vas posar fàcil, però.

Va arribar el dia que jo vaig fer “click”. I vaig prendre consciència que jo tenia una determinada foto de WhastApp perquè tu m’ho havies demanat. No. No estava disposada a aguantar-ho. Si algú t’estima, no exerceix aquest control ni sobre la teva manera de vestir, ni de maquillar-te, ni de mostrar-te.

Vaig preguntar-te per WhatsApp, que per què cony m’ho havies demanat. I tu una resposta de merda em vas donar –i que jo ja sabia–: “pel que puguin pensar els meus amics”. I recordo perfectament què va passar: vaig preguntar-te si et feia vergonya estar amb mi. Em vas trucar. “No vull parlar”, et vaig dir. Tenia clar que anava a posar fi.

Però no, vas passar de la meva resposta, i et vas plantar a casa meva. Vas picar el timbre. El meu pare em va dir: “què fa l’A aquí?”. Estava ben emprenyada, pels teus collons, vas presentar-te perquè sí, quan t’havia dit que no volia parlar amb tu. Aquest cop no estava espantada, estava forta i fins als nassos de què violessis la meva intimitat sense permís. I tu desesperat em deies: “No vull perdre’t, no vull perdre’t, no vull perdre’t… ets molt important per mi, t’estimo massa.” Vaig ser contundent: “No vull estar amb una persona que no em respecta i que, a més a més, s’avergonyeix de mi.” I per part meva, aquest cop sí, tenia clar que s’havia acabat, del tot. Et volia fora de la meva vida.

Fi.

Fi?

No. No, no tot va acabar aquí. Després, vas atordir-me a missatges, tot i jo demanar-te que em deixessis en pau. No ho feies, no. Texts on em deies que m’estimaves i tornaves a usar un xantatge emocional que, temps enrere, t’havia sigut eficaç. Et demanava que prou. I no, no paraves.

No vas voler entendre la meva resposta, així que vas provar de posar-te en contacte amb la meva germana. A veure si així, si a ella li feies una mica de pena i ella parlava amb mi, em podies recuperar. Però començava a estar realment empoderada. I el primer que vaig pensar va ser: “qui es pensa que és per fotre’s en mig de la relació amb la meva germana?”. I et vaig escriure, i et vaig dir que ni se t’acudís posar-te en contacte amb la meva família per recuperar-me, que havies de ser prou madur per entendre un “NO” i “PROU” com a resposta.

Vaig pensar que ho havies entès. I que, per fi, s’havia acabat tot.

No.

No s’havia acabat.

Dues setmanes després, em vas “regalar” un ram de roses i a l’instant de rebre’l, m’havies enviat un correu en el qual em demanaves perdó i blablabla. Perquè tornaves a utilitzar un xantatge emocional amb un “regal”. I jo havia de cedir, perquè darrere d’aquell regal, hi havia el missatge que jo era la solució pel teu dolor. Que jo, únicament i exclusivament jo, podia solucionar-te. Enrabiada, tenia sentiments de culpa i humiliació. Però no anava a cedir, ho havia decidit.

(Gràcies mama, per haver tirat aquell ram de roses a l’instant a la paperera. Vas ser l’única, que en primera instància, va saber què significava tot allò.)

I vaig agafar por a l’amor. A l’amor de parella. Em vas retornar aquella por a sentir-me estimada, que encara hi treballo perquè sigui menys por, i poder viure en l’amor des de la confiança. Però ho vaig aconseguint. I ho aconseguiré, sens dubte: perquè de tu he après moltes coses, sobretot com vull que m’estimin i on són els meus límits. I el més important, que puc dir que no, i que no passa res per dir que no.

Perquè estimar és confiar. Estimar és llibertat. I no penso tornar a estar en una gàbia.

P.S.

No teniu idea del que suposa un xantatge emocional tan heavy, perquè vaig haver de dir “prou” dues vegades per posar-hi fi de debò. La culpa que em feia sentir era massa. També hi ha més coses a explicar, però, ara per ara, no m’hi veig amb cor i no m’hi forçaré.

Aquestes persones empren molt bé les seves cartes, i jo he tingut la gran sort de poder sortir d’aquest pou abans que m’enfonsés. M’ha costat dos anys per agafar perspectiva i desnormalitzar violacions (de qualsevol tipus), xantatges emocionals i complicitats amb l’agressor. No únicament a mi, sinó també a la meva família.

Per això, donar les gràcies a la meva terapeuta. Gràcies a tu, les veritats que es vesteixen de mentida, es poden despullar i se les veu per la seva realitat. Perquè m’estàs ensenyant a confiar amb i en els altres i, gràcies al teu carisma, cada cop m’és més fàcil.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s