I ara, què?

El dissabte passat es va publicar la meva entrevista al diari ARA i la meva història es va fer pública. Des de llavors, tinc una necessitat immensa d’escriure i no em surten les paraules. M’ha superat l’onada d’emocions.

Exposar-se a un mitjà de comunicació i explicar les teves violacions no és fàcil. I ho tornaria a fer, sens dubte, per alçar la veu i posar realitats sobre la taula. Per trencar silencis. Però també m’ha fet (re)pensar i sentir-me.

He rebut una mostra de suport i estima incalculables, i no hi estic acostumada. Us puc dir que aquesta emoció d’amor va convertir-se en un estat de tensió brutal i es manifestava amb la tremolor del meu cos. Perquè, com he dit, per mi no és fàcil deixar-me estimar i encara estic en aquest procés d’aprenentatge. Així i tot, donar-vos les gràcies des de les entranyes i el cor perquè amb vosaltres és molt més fàcil aprendre.

Ara bé, he (re)pensat molt sobre el fet que suposa exposar-se i explicar les teves violacions. Ens deixa exhaustes i fetes pols perquè no parem de repetir històries per tal que la societat ens cregui i ens protegeixi, i això comporta un desgast físic, psicològic i anímic. Explicar la teva violació vol dir que la lectura passarà per la condició de ser dona –però, també el teu relat, perquè, segurament si fossis home, no t’hauria tocat viure-ho–.

(Repenso. I miro en el passat, recupero situacions on se m’ha qüestionat.)

Aquests dies he recordat el primer cop que ho vaig verbalitzar més enllà del meu entorn familiar. Recordo explicar-ho i tenir la mirada de supèrbia de l’altra persona. Ràpidament, es va atrevir a formular preguntes i fer afirmacions com les següents: “ho has denunciat?”, “què et va fer?”, “que no ho recordessis, em fa dubtar”. També em va preguntar com era la meva vida sexual en aquell moment. I sabeu? El què més mal em fa de tot, és que era una dona.

La parella que tenia en aquell moment no em va defendre, no va fer absolutament res en aquest atac que vaig rebre, i quan el vaig rebre, hi estava present. Ja no em serveixen les excuses de què “potser es va bloquejar”, o “no justifico la seva actitud”: si intentem justificar la passivitat davant de situacions així, assegurem la desprotecció cap a les víctimes. Després d’un temps, vaig veure que aquella relació no em feia bé i vaig posar-hi fi.

Després d’aquests fets, vaig voler estar uns mesos sense veure aquesta persona i, tot i haver-me demanat perdó, us haig de dir que a mi em va resultar insuficient. I és que en aquell moment, vaig veure el molt cruel que podia ser la realitat:  hi ha gent morbosa i/o que et qüestiona la teva violació. I un “perdó”, no és suficient. Quan decideixes dipositar la teva confiança en algú, el fet que et qüestionin per primer cop, et destrossa. No l’he perdonat, ni ho faré: hi ha coses imperdonables i tinc límits.

Escric això amb temor i quasi amb llàgrimes als ulls, perquè tinc por que les persones que esmento, ho llegeixin i es posin en contacte amb mi d’alguna manera. Perquè sí, les víctimes pillem sempre i de totes bandes. Però, si ho faig, és per l’objectiu que tinc –i perdoneu-me si em repeteixo–: trencar silencis i mostrar realitats, i això pot més que la por.

Boom. Quasi no tinc aire, estic clavada a la cadira i em pregunto si he fet bé d’explicar això. I ara em miro i em veig poruga: revictimitzada per aquestes dues persones. 

(Torno a repensar mentre entenc que aquesta experiència va ser indispensable per entendre com floto en el present.)

I és que ara… Ara entenc millor què significa dir #MeToo en la societat i evidenciar-te. I sobretot, per què cansa. Cansa perquè estem cansades de repetir-nos, un cop rere un altre, per tal d’aconseguir uns drets i llibertats que se’ns han sigut robats. Però, jo, personalment, fa temps que he començat a estar cansada d’estar cansada.

Mai podré controlar que la gent qüestioni a les víctimes. Mai. Però sí que puc controlar la meva manera de respondre. I és que ara, he decidit que ja no vull suportar el què per mi és l’intolerable: estic farta d’haver repetit –i haver “demostrat”– que sí que m’han violat per tal que la gent em cregui, quan alguns no ho faran mai perquè els hi és més fàcil mirar cap a una altra banda o simplement no volen fer-ho.

I és que ara entenc, cada cop més, que la meva/teva veritat és només meva/teva. Ja m’he fartat que gent parli per mi, sense ser la meva veu, sobre com han sigut les meves violacions, sobre com les he hagut de viure i com m’han de condicionar, sobre com les haig de sentir, i el que em rebenta més, sobre com les haig d’explicar.

I ara, què?

M’estava narrant tot això, de nou, per assabentar-me de la importància de ser escoltats. I és que parteixo de què totes les veus han de ser escoltades, sense interrupcions, sense jutjar. I com dic, escoltar els silencis d’aquestes veus.

Algunes veus no esperen resposta, simplement companyia i unes oïdes. Altres veus necessiten conversar, però, sense que l’altre l’interrompi. Altres veus simplement volen parlar-te a través del silenci. D’altres veus, callades, escolten les altres veus i xiuxiuegen “em sento identificada”.

Que ens quedi clar: totes elles han de ser escoltades, no importa com alcin la veu.

(Vaig acabant i em despullaré del tot.)

Tot el que explico avui no sé si segueix una coherència. Únicament respon a les meves sensacions. Tinc una muntanya d’emocions, que em van des de la ràbia fins a la tristesa, i pel mig, l’alegria. Exposar-me en un mitjà públic, m’ha fet repensar i poder entendre experiències personals amb més perspectiva. També sé molt més sobre la víctima que he sigut i la revictimització social que se’m (i se’ns) fa.

Potser us donarà la sensació que em pesen més les emocions negatives ara mateix. I sí, segurament és així i és com ha de ser, perquè exposar-se equival a remoure moltes coses, i no estàs lliure de plorar-te.

Però em guanyen, de lluny, les conseqüències positives d’haver-ho fet. I és que el fet de donar la cara, m’ha fet guanyar una valentia enorme, però, també poder abraçar a molta més gent i, per tant, escoltar-la i ajudar-la. L’amor i el suport que m’heu donat, no hi haurà res en el món que s’assembli al que m’heu causat. I, entre tota la merda que hi ha en aquests temes, vosaltres em feu veure llum, molta llum i puc sentir –encara són els primers cops, deixeu-me que se m’escapin llàgrimes d’alegria– que les víctimes no estem soles.

Acabo amb el tema de les veus i un agraïment. Gràcies a vosaltres, a aquelles i aquells que em llegiu, públicament o d’amagatotis, perquè permeteu que la meva veu i els meus crits no quedin sense sentit: són escoltats i creen preguntes i/o debats tant en l’àmbit personal com social.

Quina entrada, oi? Hi ha de tot, experiències, emocions, agraïments…

I ara, després de tot, em toca descansar. No és pas un adéu –joder, ja se’m tornen a caure les llàgrimes de nou–, sinó que vaig a reposar. Ara necessito temps per mi, per tornar un dia davant la pantalla de l’ordinador amb les piles carregades, i tornar a escriure’m i escriure-us del que sigui, sense esglai. Perquè després de l’entrevista al diari ARA i d’aquesta entrada, em sento exhausta: m’hi han anat les entranyes. I les haig de recuperar.

Escalf, molt d’amor i, sobretot, molta vida.

No ho dubteu pas, ens llegirem des de les entranyes i fins d’aquí a un temps,

Cristina

2 comentarios sobre “I ara, què?

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s