Conviure amb TEPT

Fa quasi dos anys vaig començar a prendre psicofàrmacs per sobreviure: anticonvulsius, antidepressius i ansiolítics. Vuit pastilles al dia. Ara en prenc la meitat i encara em són necessàries. Els psicofàrmacs tenen conseqüències orgàniques, no només a nivell mental: he perdut pes, uns cinc quilos. I en una noia que en pesa 46, ara que estigui amb cinc menys, li passa factura. És el primer mes que no em ve la regla perquè el meu cos està massa dèbil i no pot gastar energia –no us feu il·lusions, no estic embarassada– i sí, clarament, m’afecta.

Per aquest motiu, avui, us escric des de les entranyes, des dels monstres de la meva ment perquè ho necessito. Avui, despullar-me per escrit s’ha convertit en un crit de voler explicar què em passa i com em sento. I, per tant, parlar-vos dels meus monstres, els quals, ara, ja són més amics meus.

X-Fins a la mort. No sé quant de temps el TEPT (Trastorn per estrès posttraumàtic) m’ha acompanyat i segurament ho farà tota la vida. I ho dic: abans que el trastorn i jo ens féssim amics, era conviure amb un monstre. Era una lluita contra la meva ment. L’infern viscut.

(Avís: explico com jo visc el meu trastorn, com sempre, sense voler donar lliçons.)

El TEPT comporta molts símptomes que et dificulten la quotidianitat, però en el meu cas, el pitjor de tots és l’estat d’hipervigilància. Aquesta hipervigilància és amb tot, amb els sons, els llocs, les meves experiències i, fins i tot, les meves relacions personals. No puc estar tranquil·la en un lloc si no tinc les sortides controlades, si no sé per on fugir. No puc relaxar-me si hi ha molt soroll: el meu arousal es dispara i se’m formen acúfens a les oïdes. No puc evitar que la meva ment i el meu cos revisquin involuntàriament l’escòria del meu passat. Cada dia. Cada puto dia.

Els psicofàrmacs m’ajuden a tenir aquesta vigilància més adormida perquè pugui viure més tranquil·la –o més atontada–. I sí, em fa por deixar-los perquè pot ser que tot això es dispari de nou com un coet, quan ara ve i torna com les onades del mar. Podria entrar en més detalls, però la meva relació amb els psicofàrmacs la plantejaré en una altra entrada.

Les meves relacions personals estan marcades, des de l’inici, per la por. Per això, a vegades, desaparec de la vida d’algunes persones que em farien més bé que mal. I després em castigo per fer-ho. I molt. Però allà està el meu subconscient, vacil·lant: “no et fiïs imbècil, que te la tornaran a fotre”.

A vegades, tinc relacions personals en les quals vaig i torno. I ja m’entenen aquestes persones, saben que funciono així, que és una conseqüència del meu passat i, per consegüent, saben que m’haig de respectar. Però saben que hi sóc si em necessiten. Tanmateix, aquell contacte diari, aquella quasi obligació de xerrar cada dia pel WhatsApp com si t’hi anés la vida, no va amb mi. La veritat és que tinc por que les meves relacions personals m’asfixiïn de nou, tinc por que les cordes em tornin a cremar la pell.

Necessito mirar-me per sota de les costelles i agafar aire.

Respiro per intentar crear una relació personal amb mi mateixa, més sana de la que tinc ara. Per mirar-me amb més compassió. No vull martiritzar-me si no puc estar més hores en un lloc sense que m’exploti el cap. No vull enfadar-me quan em vinguin records. No vull odiar-me per no haver confiat, per haver desaparegut. Vull mirar-me amb cura i compassió. I em miro i cuido així, però encara en vull més. Vull crear un vincle amb mi que sigui (més) indestructible del que ho és ara, per a estimar-me i estimar millor.

(Retorno al passat, intento recuperar des que jo recordi, els primers símptomes del TEPT.)

Un dels primers símptomes del TEPT es van manifestar a casa d’una exparella –ja em llegireu, perquè no és quelcom indiferent–, quan tenia somnis de manera recurrent sobre el meu agressor. Em despertava amb una migranya esgarrifant, que em causava, fins i tot, vomitar. A més a més, era estiu, amb unes temperatures que no ajudaven: la sensació era, literalment, que m’havia atropellat un camió. Després, sempre acabava a l’hospital, on em pinxaven algun medicament perquè desaparegués la maleïda migranya. Així, diversos cops, per continuar sobrevivint.

Al mateix temps, els cercles d’amistats anaven canviant. Jo no estava segura de res i, tot i que alguns sabien què m’havia passat, no em sentia escoltada. Ja començava a entrar en la misèria, en el meu malson. Marxava de la Universitat plorant perquè no m’aguantava a classe. La ment m’explotava de records: no estava relaxada enlloc, creia que tot ho feia malament. Em preguntava què havia de dir abans de respondre, com gesticular, com moure’m. I les amigues em deien: “No ets la mateixa. Volem que torni la Cristina d’abans”. Jo parada, glaçada, únicament pensava: “Simplement sóc la Cristina”.  L’únic que havia canviat és que anava caient en picat per ser conscient que havia sigut víctima d’agressions sexuals i, encara que ho sabien, mai em van preguntar què m’estava passant. Ara l’únic que sé, és que hi ha persones a qui les hi és més fàcil tirar endavant sense tu i és millor deixar-les marxar.

(Viatjo novament al present, mentre tinc acúfens a les meves oïdes.)

Com un nus, m’enredo i em desfaig amb les persones que decideixen acompanyar-me. I no us enganyo, em fa mal. Em fa mal perquè sé que estarien al meu costat incondicionalment. Però sempre acabo fugint per “si de cas”. No vagi a ser que sigui massa burra, massa imbècil, massa confiada i me la fotin de nou. Fujo per protegir-me, però la veritat és que si, en alguns casos, em quedés, també em sentiria protegida perquè estaria confiant. Però, joder, deixar-se estimar no és fàcil, eh? L’escòria del subconscient, sempre allà fent de les seves i jugant les seves cartes.

(Temps. M’agradaria travessar els límits que ha creat la meva ment, però no puc. M’abraço. I ben fort.)

Però una cosa sí que valoro i és quan m’allibero d’aquesta hipervigilància i em deixo portar, sense restriccions: quan no em preocupa el que diré, quan no m’espanta com em moc, quan no estic pendent de si les mans em suen massa. En definitiva, quan començo a confiar. A confiar amb els altres.

El que quasi esdevé normal, per mi és un somni fet realitat. Aquests petits detalls fan que els moments s’immortalitzin i que, sí, es guardin en la meva memòria. Llavors la meva memòria sí que s’entrena per recordar. Això és una de les meravelles que et regala el TEPT.

El TEPT i jo vam aconseguir mirar-nos a la cara sense que l’un fos el monstre de l’altre. Vaig trobar l’equilibri en ell i ell en mi. M’ha ajudat a créixer, a saber qui sóc i per què. I no vol dir que em tanqui a créixer. Això mai. Si hi ha quelcom que fa fascinant i que té el TEPT, és que et fa actuar com una mena de rentadora: ara recordes allò que et fa mal, et preguntes per què, ho analitzes, ho intentes millorar i després convius. I ara en això estic, en aprendre a confiar: que no hi hagi tanta por, que no sigui tan dolorós, que sigui gratificant.

(Vaig acabant. M’estic preguntant si m’he allargat massa.)

Les meves emocions, a vegades, són confuses com un dia ennuvolat, i de la pujada de l’alegria, baixo a la tristesa. Giren en una circumferència sense fi, on hi ha el condicionament dels meus records que no els puc controlar. On la medicació n’és una variable. Però també està formada per tota la suma del què jo sóc, més enllà del meu passat. I també hi trobo els meus companys de vida.

Aquesta circumferència, després de tot, sóc jo en el meu present.

I la vida, és poder viure, no? Viure és aprendre de les experiències –de les bones i les dolentes– per créixer. Jo això ho he après amb el TEPT, així que li dono les gràcies. Donar-li la volta i convertir-lo en quasi un amic, fa que dins la supervivència, trobis la vida. I jo he trobat –i vaig trobant– la meva manera de viure.

 

 

 

 

 

 

 

4 comentarios sobre “Conviure amb TEPT

Responder a Carles Cancelar respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s