Violacions, supervivència i, després, sexe

No puc ser, ni pretenc ser-ho, la veu de totes aquelles dones que han sigut violades. Cada una porta una cicatriu diferent, altres encara la tenen per cicatritzar i altres no la cicatritzaran mai. I jo no jutjo a cap d’aquestes dones, perquè si hi ha quelcom que tinc clar, és que totes hem sigut víctimes. Solament parlaré des de la meva perspectiva, i tant de bo, la meva veu faci reverberació de la realitat de moltes dones.

2001-2016. Tinc 5 anys, sé el sabor del semen. No n’especificaré res més. Més enllà del que marca la llei sobre què és una violació o no, per sentir-te violada sexualment, no cal penetració vaginal. I és que qualsevol agressió sexual afecta en com després habités en la teva pell i la teva sexualitat. Recordo, perfectament, dolors, sense origen fisiològic, en la meva vagina, com si alguna cosa s’hagués trencat. Tinc ben present les dutxes on m’arribava a gratar la vulva per separar-la de mi perquè em feia fàstic. Deshabitar el teu cos no és una opció, és una necessitat.

No havia après a dir que no, havia après a fer pactes amb el meu agressor, altres individus ho oloraven i s’aprofitaven d’aquesta aroma. Si ho deia, m’havien assegurat que els meus pares em deixarien d’estimar o que els podien arribar a matar. I sí, això també és una de les moltes cicatrius que una violació et pot deixar, el fet de creure’t de no tenir dret a res: ni a tu, ni a l’amor, ni a la vida. La puta culpa.

Supervivència. Deshabitava el meu cos. I durant molt de temps, ho he fet de moltes maneres. Quan el meu agressor, l’esmentarem amb l’inicial Y, grapejava el meu cos o jo tenia el seu penis en la meva boca, sentia que no estava present. Regnava el meu inconscient: podia deshabitar el meu cos, sortir d’aquella aula i escapar-me. Per un instant, entre tot aquell dolor i aquella repugnància, podia ser lliure i això em feia feliç. Deshabitar el cos. Dissociació.

(Em suen les mans mentre escric. Tinc un nus al coll que és sinònim de llàgrimes contingudes, però ara no vull plorar.)

Sobreviure. Entrenar la memòria no per recordar, sinó per oblidar. I, així, em trobo que hi ha situacions que sóc incapaç de recuperar, de reconstruir-les i posar-les hi nom. El dolor dels records se’m fa tan durs, que, per la meva pròpia supervivència, la meva ment els ha hagut d’enterrar. I potser, algun dia tornen. O no. Sigui com sigui, no em preocupa.

(M’entren nàusees, la suor a les mans augmenta. Respiro.)

Deshabitar el cos durant tant de temps, fa que t’oblidis de qui ets. I, sincerament, a mi m’havien esborrat la innocència i la infància des de tan petita, que no sabia qui era. Així, que havia d’ocupar-me. Ocupar-me del meu “jo”. Pretendre saber qui era –i qui sóc–. Vaig decidir començar a fer teràpia perquè les eines del meu voltant no eren suficients, o almenys, no les sabia fer funcionar bé.

Allà es removien coses. I carai si em feia neteja, ja ho sabeu per les altres entrades del blog. Va ser quan vaig començar a ocupar-me del meu “jo”, de les meves pors. I, a poc a poc, vam tractar el tema de les violacions. Un llarg camí per arribar a ocupar-me de la meva sexualitat. Deixeu-me fer un petit parèntesi sobre la importància de la paraula “ocupar”: abans tot això, em pre-ocupava, ara m’ocupava. Agafava –i agafo– la meva vida amb les meves mans. La meva sexualitat començava a ser meva perquè era la meva ocupació.

I entre molts jocs, vaig voler la meva sexualitat, com a meva, com a pròpia. I seria un camí amb moltes pedres, caigudes i ferides. Tot va començar en mirar-me al mirall i observar els meus pits. Acariciar-los, sentir com la pell s’eriçava del meu propi tacte. Sentir que eren meus. Veure que jo, sí, jo, me’ls podia tocar.

I sí, aquest va ser un instant maco, però recordo d’altres horribles. Recordo intentar masturbar-me i després de tenir un orgasme, plorar per sentir-me malament, perquè la culpa o un mal record s’havien apoderat de mi. O mentre em masturbava, directament, que, era encara pitjor. Llavors, tornava a sentir fàstic. I sabeu què? Merda!

Havia de tornar enrere. Havia de trobar la manera de sentir-me sensual, de trobar la meva sexualitat. Tornava al mirall: la meva cintura, els meus tatuatges. Click. Vaig fer una cosa que no havia fet mai. No vaig comprar-me sostenidors còmodes, volia sentir-me sexy, i vaig anar per llenceria ben potent.

Vaig arribar a casa, vaig ballar, amb el volum ben alt: suor per tot el cos. Em vaig dutxar, la dutxa 10 minuts més. Em vaig mirar al mirall: i si provem aquest pentinat i aquest pintallavis? Som-hi. “Ai, mira, quin toque, tu.” Aquell dia sí, i amb intenció, vaig passar la mà sobre els meus genitals, la meva ment va alliberar-se, i el meu cos va reaccionar. Boom. No hi havia culpabilitat.

Va haver-hi recaigudes, moltes. Frustració, també. L’important és que treballava constantment per sentir la meva sexualitat, per fer-la meva. I sí, ara, a vegades, també apareixen aquests fantasmes, però, no els deixo apoderar-se de mi.

Vull remarcar aquí, que és la meva experiència. No vull imposar-la, ni que sigui un exemple a seguir. Solament us ho vull mostrar, com sempre, despullant-me en cada entrada. Per parlar de temes dels quals s’han de trencar el seu silenci. Per fer comunitat. Però sí que vull que se us contagiï una mica d’aquesta llum que tinc ara perquè vull compartir-la.

Tant de bo, totes poguéssim recuperar el plaer que ens han robat només per ser dones.

4 comentarios sobre “Violacions, supervivència i, després, sexe

  1. Gairebe no aconsegueixo acabar de llegir allo que tu has viscut. I em fa sentir, altra vegada, el privilegi de qui no ha estat, i segurament no estara mai, abusat. I altre cop m’incomode, pero no ho penso evitar. Aixo em fa humil i em permet, des del mes profund dels respectes poder escriure’t aquestes ratlles. Gracies per compartir tant.

    Me gusta

    1. I mai estaràs obligat a fer-ho ni tens per què fer-ho. Per mi, el suficient és que estigueu disposats a escoltar-me, des de la vostra sinceritat i humanitat. Sé que no és fàcil llegir-me per això no hi ha pressa. Gràcies per llegir-me i escriure’m des d’aquesta humanitat, Jaume. El plaer és meu de saber que tinc amb qui compartir-me.

      Me gusta

  2. Acabo de llegir la teva entrevista a l’Ara i m’he quedat tan trasvalsada que he entrat de seguida a llegir el teu blog. No em puc ni imaginar Per tot el que has passat a la vida pero el que si tinc clar es que tal i com t’estas treballant t’en sortiras segur.
    Escrius amb anima. Enhorabona i andevant!!!!

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s