La ràbia necessària de viure

Desembre 2017. Ara, em disposo a escriure. Fa un any, en aquestes dates, ja havia comès un intent de suïcidi i les autolesions eren conscients. Eren conscients perquè les feia voluntàriament. Però, abans, ja havien pres forma.

Sembla que les autolesions no existeixen fins que no les fas a consciència. Fins que no et fas mal, volent. Hi ha mil maneres d’autolesionar-se i no en som conscients. Molts ens maltractem psicològicament, arribem a autodestruir-nos, autoodiar-nos i culpar-nos.

Si m’heu llegit, sabreu quina és la raó que em va conduir a aquest punt. Primer, comencen els pensaments, els més autodestructius que poden passar per la ment d’una persona, o almenys, per la meva. Després, comencen les autolesions i funcionen. Funcionen.

(Pausa.)

Les autolesions funcionen perquè són com una droga sense síndrome d’abstinència. El dolor emocional es converteix en físic i, per un instant, sents que estàs controlant la teva vida. El teu cervell allibera adrenalina. La teva ment s’engega. Pots controlar el teu dolor, pots mirar la teva ferida i curar-la. Això sí, sempre amagant les marques, és el teu secret. I jo ho ocultava amb la roba, amb el maquillatge o amb diferents gestos davant de les persones qui m’acompanyaven. Perquè sí, això esdevé no només un secret cap als altres, sinó cap a tu també. Ho normalitzes. I dir-ho fa vergonya.

No penso explicar aquí com ho feia. No és necessari. El què estic segura és que les autolesions van ser insuficients. I llavors, arriba la idea de la mort. Tens la teva ment tan col·lapsada i un interior tan podrit, que, el dia a dia, et fa mal. Viure esdevé un infern.

(Pausa.)

Crec amb certesa, que, molts de qui em llegiu sabeu quina és la sensació de voler-se morir. Anar-te’n a dormir i desitjar no despertar, perquè la calidesa del sol és molesta. Llavors, autolesionar-se no té sentit: el dolor t’ha menjat i no el pots materialitzar.

Quan vaig arribar a aquest nivell, vaig fer el meu intent de suïcidi. Ni més ni menys, vaig veure l’ocasió, els recursos, i vaig pensar que era el moment. Em feia mal estar viva, no volia viure. Per sort, no va sortir bé. I, aquell mateix dia, vaig explicar-li tot a la meva psicoterapeuta, tenia visita amb ella.

Quan vaig entrar a la consulta, estava tremolant, no podia parlar sense entrebancar-me, no parava de plorar. La meva psicoterapeuta em va agafar la mà, em va dir que havia d’anar un hospital. Va trucar els meus pares i els hi va explicar què havia passat en contra de la meva voluntat, però, ho havia de fer.

(Pausa.)

Va arribar el meu pare, a la consulta, espantat. Jo continuava tremolant, plorant i no parlava, mentre mirava a l’infinit a través de la finestra, plena de vergonya. Al cotxe, el meu pare es trucava amb la meva mare i la meva psicoterapeuta. A urgències, pel meu estat, vaig entrar ràpidament. No podia estar dempeus. Per un instant, quan vaig veure la cara descol·locada dels meus pares, vaig entendre la gravetat de la meva situació.

(Pausa.)

Les setmanes següents, moltes visites amb la psicoterapeuta i també teràpies familiars. Necessitava el meu entorn fort i que comprenguessin la meva situació perquè jo estava en l’absoluta misèria. El meu intent de suïcidi els hi va canviar la perspectiva sobre mi, sobre el meu passat, sobre qui havia sigut jo. Tot.

No va canviar res d’un dia per l’altre. Em plorava i m’odiava cada dia, però, em començava a somriure. I a enfadar-me. La ràbia necessària de viure. Vaig entendre, després de moltes visites amb la meva psicoterapeuta, que mai m’havia donat permís per riure ni enfadar-me perquè creia que no m’ho mereixia. D’això, n’havia estat segura. Així va sorgir la ràbia.

M’enfadava, gol. Si no sentia remordiment per enfadar-me, victòria. La ràbia necessària de viure, per cridar i per sentir-me viva, sense culpes. Per enfadar-me amb el meu agressor tant com desitgés i no culpar-me: perquè, en el fons, totes les raons, anaven a parar en ell. No em sentia anul·lada, em sentia viva i m’agradava. M’agrada, m’encanta.

Començava a riure, a fer bromes. Em sorprenia, mai ho havia fet. Els meus ulls guanyaven vida, no estaven perduts en el no-res. Ara sí. Ara sí que molava abraçar la vida. Molava abraçar-me i sentir-me viva. Sentir que no havia de demanar permís per enfadar-me, plorar-me, o somriure’m, molava.

La ràbia necessària de viure era poder sentir sense demanar permís. Ara ja no hi ha ràbia, solament hi ha vida. Viure per sentir i estimar.

P.S.

No vull acabar aquesta entrada al blog sense donar-li les gràcies als meus pares, la meva germana i la meva psicoterapeuta. Cada un ells són indispensables en aquesta experiència i sense ells, s’abstindria de sentit.

Als meus pares i la meva germana per haver-me acompanyat en aquest trajecte i haver tingut les forces necessàries per estar forts. Per recordar-me cada dia que esteu orgullosos de mi. Per dir-me que us he fet millors persones. Per emocionar-me a la vostra manera. Per fer-me riure cada dia. Per estimar-me incondicionalment.

A la meva psicoterapeuta, juntes hem suat moltíssim per a què jo pogués travessar aquesta gran muntanya, combatre aquest monstre, i convertir alguns enemics en amics. Per la seva familiaritat i proximitat, on en aquelles quatre parets puc despullar-me perquè hi ha algú que no em jutja.

I, per acabar, donar les gràcies al meu company. Per acariciar el meu passat, escoltar-lo, i respectar-lo. Mai havia sigut tan lliure estimant.

2 comentarios sobre “La ràbia necessària de viure

  1. Hola Cristina.
    M’has fet brotar les llàgrimes al principi
    No han parat fins al final.
    Quin greu i quina joia.
    La felicitat venia amb nosaltres al nàixer.
    I la perdem de vista. Amb massa facilitat.
    En el teu cas el patir t’ha despertat.
    Tots tenim cicatrius.
    Que bonic naix cada dia!
    Un altre dia per a estimar, tot, Tot.
    I a tu mateixa, la primera.
    A viure, que son quatre dies!

    @periferic

    Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s