De víctima i supervivent a la força pròpia

Primavera/estiu 2018 – Actualitat. No sé quines paraules posar, ni quins ingredients toquen, ni la recepta, ni l’ordre. L’únic que sé és que és un cant a la meva victòria. He escrit molt sobre el meu dolor, les agressions sexuals viscudes en la meva pròpia pell, com m’he plorat, com m’he trencat. En definitiva, m’he despullat. I em tornaré a despullar les vegades que faci falta per donar veu a molts silencis.

Si hagués de fer una comparació sobre com em sentia, diria que el meu cor i el meu cos estaven esquarterats, per molts racons. Per molts. Fins que un dia vaig decidir que prou. Vaig començar a unir cada peça amb el fil de l’amor propi. El més important va ser entendre, que, ningú per molt que m’estimés, podria unificar aquelles peces tirades per terra.

A poc a poc, anava cosint parts. Algunes no m’agradaven, altres m’encantaven. Tenia ganes de guerra. I sabeu per què? Perquè aquella era la meva guerra. Sabia que la podia guanyar i, per què enganyar-me, que la guanyaria. Prenia consciència dels pensaments autodestructius que passaven pel meu cap cada dia: “no et mereixes viure”, “quin cos més lleig” entre d’altres més horripilants. Com si es tractés d’una agenda mental, els escrivia en una llibreta i mirava quina emoció hi havia amagada. Què havia de fer si volia canviar aquella emoció i, si era així, com?

Les hores s’alternaven, del dia a la nit i de la nit al dia. Vaig veure amb qui es relacionava cada pensament i emoció: amb el meu agressor. Haver identificat el qui, va ser la benzina de la ràbia, una ràbia necessària. Els dies no eren negres, eren grisos. La ràbia es va apoderar dels meus sentiments, del meu canvi: “ell no et prendrà la vida, perquè és la teva vida i solament teva”. Repetir-me la frase com si es tractés d’una cançó que se sap de memòria. Repetir-la durant mesos i dies, en els quals alguns t’ho creus més i altres menys. I, així, un dia en què no mires el calendari, em vaig creure tant la meva frase, que no la vaig haver de repetir. Ho vaig entendre: la meva vida és meva.

La meva vida és meva. Havia posat amor sobre què significa estar viva. Si m’estimava la meva vida, havia d’estimar-me a mi. Entendre els meus defectes. Besar-los, acariciar-los, no lluitar-los per fer-los desaparèixer, sinó perquè fossin part de mi. Anava cosint les parts que no m’agradaven amb estima, molta estima perquè formaven (i són) part de mi. Defectes que em definien i em defineixen, defectes que em fan ser qui sóc. No els destrueixo, els miro, els comprenc, els estimo.

Les meves virtuts, els meus triomfs. Els meus defectes i les meves virtuts sóc jo. No em canviaria pas, simplement vull créixer i aprendre d’allò que em brindi la vida. No es deixa mai d’aprendre. Què seria la vida sense els dies grisos?

Però, una cosa sí que he après. Sóc indestructible: la meva guerra, la meva glòria.

Llegiu-ho les vegades que vulgueu: ningú destrossarà, mai, el meu coratge.

Un comentario sobre “De víctima i supervivent a la força pròpia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s