Abusos sexuals infantils: la disfressa de la culpa

“Dolor bajo las costillas,
bajo el corazón,
la lucha entre el corazón y el cerebro por tomar la delantera.
El cerebro siempre intentando, constantemente, racionalizar, enmendar, salvar la situación.
El dolor que se clava y te desgarra como un ave de presa.”

Fragment extrext de la pel·lícula W.E. El romance del siglo. 

La disfressa de la culpa:

2001-2017. No sé quant temps m’haurà acompanyat el dolor. El dolor d’haver sigut abusada sexualment en la meva infància. El dolor de no tenir-me, el dolor de no perdonar-me. I tot aquest dolor té un nom: culpa. Una culpa, que, algú m’havia fet creure que era meva, i solament meva, amb tan sols cinc anys.

Un nus a l’estómac. I com pesava, pesava més que tot el meu cos. Anys dubtant de dir-ho i no dir-ho. Intentar fer la vida com si no hagués passat res, sense fer cas al meu passat, però, inevitablement sentint la culpa com la meva identitat. Anys amagant-me i amagant.

Amagar-me no servia perquè el meu cos parlava. El teu voltant des de fa temps s’ensuma que alguna cosa no va bé: ansietat, insomni, problemes per relacionar-te, depressió, lipotímies, etc. Als 17 anys, obres la caixa de Pandora, ho expresses amb paraules. El teu entorn també canvia: han d’adaptar-se, assumir una realitat cruel, passar un dol. I jo també.

No servia de res fugir i actuar com si res hagués succeït. Perquè jo portava la disfressa de la culpa, o més aviat, ella em portava a mi. I sí, aquesta disfressa també m’amagava. No em feia veure més enllà de “la Cristina que ha sigut abusada”: en aquesta afirmació es creava tota la meva identitat i es justificaven totes les meves accions.

Però, com pesava la disfressa de la culpa. Tants anys amb ella, no era fàcil tirar-la. De fet, t’hi acostumes i els qui t’estimen també. Perquè les veritats i els canvis fan pànic. T’inquieta canviar-te de roba. Realment, temia descobrir qui era més enllà d’aquella culpa, no sabia si m’hi sentiria bé, no sabia si encaixaria amb el món. Vaig llençar-m’hi, vaig voler deixar-la de banda. Vaig voler començar a treure’m la disfressa. No assumir aquella culpa: no era meva.

Al principi, tot era una baralla entre jo i el món, el món i jo. A veure qui podia més: ell o jo, jo o ell. I no, no era fàcil perquè veia les coses des d’altres perspectives, em coneixia a mi mateixa sense aquell sentiment de culpa i em sorgien dubtes del meu “jo”. I els altres també m’estaven coneixent de nou, de fet, em començaven a conèixer. M’experimentava sense temor, m’aventurava en qui era de debò. No ho sé si els altres tenien esglai, però, estaré eternament agraïda pel seu suport: no va ser fàcil. No ho va ser.

Batalla rere batalla. Dia rere dia. Vaig decidir que cada dia seria un aprenentatge per saber de mi. Hi havia dies difícils perquè significava conèixer parts de mi que no m’agradaven. Altres, eren meravellosos perquè em sorprenia a mi mateixa. Després de tot, vaig entendre que no era perfecta, però, que m’encantava la meva imperfecció.

Vaig desmuntar la meva ment per crear-la de nou, per reconstruir-la de noves emocions. I sí, ara em celebro cada dia a mi mateixa perquè m’he alliberat de la disfressa de la culpa. Perquè hi ha límits. Límits. I jo decideixo els meus límits i, per tant, solament assumiré la culpa que jo consideri i no la que algú m’atorgui en el seu benefici.

Per conèixer-nos, cal treure’ns la disfressa, despullar-nos. I sí, saber els nostres límits.

6 comentarios sobre “Abusos sexuals infantils: la disfressa de la culpa

    1. Jaume, tot el que explico aquí és en primera persona. Per això, tants anys he portat la disfressa de la culpa, com molts altres supervivents. Porta anys assumir que no és la teva culpa, i més si n’ets la víctima. Ens veiem per Twitter, petonets molt forts!

      Me gusta

  1. Tot el que expliques és dur, punyent. Fa mal llegir que algú pugui haver viscut en un infern semblant i és impossible no empatitzar amb tu. Però per altra banda, desprens autoconeixença, maduresa, esperança. I que be que puguis transmetre això. Em quedo amb en paràgraf amb el que acabes dient : “vaig entendre que no era perfecta, però, que m’encantava la meva imperfecció”. Gràcies per compartir tant i tan bé! Petons, Cris!

    Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s