Morta en un cos viu

2013. Mirar-te al mirall i no sentir absolutament res. L’únic que sents és pena de tu mateixa. Dormir algunes hores durant el dia i a la nit no dormir gens. Desitjar que s’acabin les classes per poder sortir i posar-te a plorar. Menjar i vomitar. Trucar als teus pares perquè et vinguin a salvar. El caos fet realitat.

Així, entrava jo al final de l’any 2013, un dels anys més foscos de la meva vida. No tenia més que 16 anys i em quedava poc pels 17. I, i tant que ho recordo, la meva memòria és clara, i el meu cos també ho recorda. Nits amb els ulls oberts, quan els batecs del cor són massa ràpids, les llàgrimes són abundants, i anar contínuament al lavabo perquè el teu cos no accepta el menjar. Sentir els ulls dels teus pares clavats amb una incertesa i preocupació, i preguntant “Cris ¿què et passa, estàs bé?” i jo entre llàgrimes, solament respondre un “No ho sé. No ho sé. No sé què em passa.”

I el temps continuava passant i jo havia de fer com si res, tirar la meva vida endavant mentre tenia una espasa clavada al pit. Em tocava ser una adolescent. Mirava als companys del meu voltant: no m’entenien, tampoc volien fer-ho. Però, jo no era una adolescent, era una persona que no estava bé, algú que havia tocat fons i olorava la foscor. Fins que, un dia, era tant el dolor i les llàgrimes que tenia al pit, que, en mig d’una classe vaig rebentar a plorar i sense assabentar-me, em vaig desmaiar. Ja no podia amb aquella realitat, una realitat que se m’estava menjant. Van trucar als meus pares.

Els dies següents a casa, res de pensar en els estudis, res d’intentar ser adolescent. No podia fer una altra cosa que plorar. I no solament plorava, també cridava. I, encara recordo com la meva mare estava asseguda a terra amb les mans al cap indicant desesperació amb una mirada de tristesa infinita. El meu pare acariciant-me l’esquena. Jo no sentia res. Solament sentia aquell dolor, aquell dolor que em feia sentir morta en un cos viu.

(Agafo un cigarret, em suen les mans mentre escric aquests records.)

Davant d’això, tornem a anar al metge. Abans, proves i més proves, mirant les hormones per intentar trobar una explicació  fisiològica al meu estat anímic. Ara, anem al psiquiatre, em diagnostica depressió amb estat d’ansietat, em recepta pastilles. Però, decidim combinar-ho amb una psicòloga. Aquella psicòloga em va destrossar més del que ho estava -no sabeu el pes que poden arribar a tenir unes maleïdes paraules- en única sessió, la seva conclusió va ser la següent: “estàs així perquè bases la teva felicitat en coses materials”. Pausa. No coneixia res del meu passat, no coneixia res sobre mi, amb prou feines vaig tenir contacte amb els seus ulls, i solament feia que xerrar ella. Pausa. Li dic que no tornaré. Em diu: “No tens ganes de curar-te.”

Imagineu-vos la situació. Jo tan vulnerable i feta merda, i algú em ve i em trepitja, em destrossa. No és que no em volgués curar, és que no podia curar-me: estava morta en un cos viu. Van fer-me tan mal aquelles paraules, que allò que vaig menjar, després ho vaig vomitar. Com el meu cos havia de pair menjar, si ni tan sols havia paït aquelles paraules?

(Pausa. Respiro, necessito temps per continuar.)

Depressió. Depressió no solament a la meva ment, sinó per tot el meu cos. El meu cos rebutjava tota mena de plaer, el menjar, el beure, les carícies… Vaig perdre quilos. Moltíssims. El lavabo era la meva segona habitació: la meva ment rebutjava el meu propi cos, i el meu propi cos rebutjava la meva pròpia ment. En el fons, em rebutjava jo. Tampoc acceptava la medicació. No acceptava res. Em silenciava a mi mateixa perquè no volia escoltar-me. Els del meu voltant m’animaven com podien, i jo pintava un somriure forçat per fer que sí, que encara seguia allà amb ells, quan la meva ment estava molt més lluny.

Amor? No volia res d’això. Com he dit, estava tancada a qualsevol mena de plaer. I l’amor és un plaer. Estimar i deixar-se estimar és un plaer. Havia tastat la traïció de ben petita, i realment creia que amor era sinònim de dolor.

Però, un dia va canviar tot. El meu pare va entrar per la porta de casa i em va abraçar molt fort. D’aquelles abraçades que travessen l’ànima. Vaig saber que ell era capaç de sentir el meu dolor i fer-lo seu. Aquell dolor meu, se l’havia fet seu, el sentia: m’estimava amb el meu dolor, era l’antònim a la meva creença. A ell, li dono mil gràcies. Infinites gràcies. Vaig entendre que m’havia tancat a qualsevol classe d’amor perquè em terroritzava sentir, temia el fet de sentir-me estimada. No sé què va passar en aquella abraçada, que, aquella espasa va començar a sortir del meu pit i va deixar pas a  l’amor. L’amor propi encara estaria per arribar.

Vaig aprendre dues coses. La primera: a vegades, cal aturar-nos, pensar-nos i no empoderar-nos. Simplement, plorar-nos. Necessitem treure tot allò que portem dins i no podem fingir ser algú qui no podem ser en un moment concret. No és que no podem avançar cap al fet d’estar bé, és que, a vegades, no podem fer ni un pas. La segona: hi ha abraçades que et fan reviure.

Anuncios

12 comentarios sobre “Morta en un cos viu

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s